Tal com diu el nom, l’arquitectura muraria es basa en el mur com a epicentre de les edificacions i es caracteritza per ser una construcció de massa, pesada, autoportant i que aconsegueix estabilitat a través de la seva geometria. Generalment, consisteix en estructures amb murs que tenen una gran secció a la base i que es van estrenyent a mesura que s'eleven en altura. Aquestes edificacions solen destacar per les seves petites obertures i els punts de llum estrets, ja que els mateixos murs on es generen les obertures formen part de l’estructura.

Aquest sistema estructural ha estat tradicionalment utilitzat al llarg dels anys i de generació en generació en la història de l'arquitectura. A Catalunya, particularment, predominen els murs de pedra i tapia com a elements estructurals i no va ser fins al moviment modern del segle XX, que es van introduir sistemes porticats i de pilars, els quals ara predominen en l'arquitectura contemporània.

En el context de la rehabilitació d’edificis, sovint ens referim a construccions anteriors al segle XIX, concretament d'arquitectura tradicional i estructures muraries. On veiem grans exemples d’estructures muràries és en l’arquitectura religiosa, com és l’exemple d’avui amb imatges del Santuario Virgen de Gracia, a Teruel i en l'arquitectura residencial, com les típiques masies de murs de pedra on els propis tancaments són també estructurals.

Actualment, encara hi ha moltes ruïnes abandonades amb una gran història i un potencial enorme per convertir-se en espais arquitectònicament interessants, que ens estimulen i ens impulsen a crear noves maneres d’entendre l’arquitectura.